Atesa la demostrada incapacitat dels economistes per encertar en les seves prediccions, la d’una crisi brutal per a la tardor no caldria tenir-la gaire en compte. De fet, l’ocupació està batent records, els preus de les matèries cauen i el deute públic, atès l’augment de la recaptació, també. Hi ha, és cert, una inflació desbocada. I hom diria que la por en aquesta i en les mesures per contenir-la, serien les causes d’una crisi provocada.

Quan se’n parla d’un proper període d’estagflació, amb baix creixement i alta inflació, de fet s’anticipa que la pujada de tipus d’interès frenarà l’economia però no la inflació que la justifica. Llavors, per què apujar-los? Des de certa esquerra s’afirma que s’apujaran per crear atur; és a dir, que el creixement d’aquest no serà un efecte colateral sinó l’objectiu principal. Una mesura per contenir als sindicats a l’hora de reivindicar pujades salarials d’acord amb la inflació i per contenir als polítics de gravar uns beneficis corporatius que, ai las, la crisi que ha de venir farà minvar.

Especulacions a banda, el cert és que els bancs centrals han recuperat la NAIRU –non inflationary rate of unemployment—i han començat a calcular l’atur necessari per fer caure la inflació, al mateix temps que anticipen estagflació; és a dir, que hi haurà inflació i atur. La justificació evident és que altrament la inflació encara seria més alta; quelcom indemostrable però que fa por.

Com ja va fer en Jaume Martorell en un article recent, a Esquerra Republicana ens toca defensar un atac a l’arrel de la inflació i no pas mesures genèriques a còpia d’una política monetària restrictiva que acabaran provocant la crisi que prediuen.

Jordi Angusto

President de la sectorial de Política Econòmica i Financera